HI HAVIA UNA VEGADA...

Els nens i nenes de 5è han escrit uns contes molt bonics. Els voleu llegir?

El diari de la Jana

Hola, sóc la Jana, una mestra.   

Jo vaig arribar a l’escola uns quants dies abans que el meus el alumnes. Vaig endreçar la classe, hi havia 21 cadires i 11 taules; els nens estaven de dos en dos . Per a mi hi havia una taula molt gran, les altres taules vaig col·locar-les en quatre  files de cinc i al darrere una taula molt gran. També hi havia dues pissarres, una de guix i una altra de digital, al fons unes 15 caixes plenes de llibres que els vaig endreçar en cinc prestatges.

Oh! m’oblidava de dir-vos-ho: jo faig classes a  nens de quart  de primària, tinc11 nens i 9 nenes. D’entre tots, destaquen: en Marcel, perquè és molt treballador; en Joel i el Carles, per la seva bona relació amb els companys; en Joan,  perquè és un gandul; la Irene, la trapella de la classe; i la resta de nenes per ser unes xerrameques.

El primer dia els vaig anar a buscar a la fila, en arribar a la classe ens vam presentar, vam fer una ronda de noms i de coneixements entre nosaltres i a la segona hora vam jugar a la pissarra  digital. Els va agradar molt (resulta que estrenàvem la pissarra el nostre curs, ningú més de l’escola en tenia). Desprès els vaig  explicar els  horaris de la setmana. A primera hora de cada dia faríem matemàtiques, la segona de tots els dies faríem català, desprès tres quarts d’hora de pati i:dilluns, anglès; dimarts, castellà; dimecres, biblioteca, i dijous i divendres, plàstica. A les tardes, la primera hora faríem medi, excepte el dijous que faríem informàtica. A la segona de la tarda, dilluns i divendres religió; dimarts i dimecres, música i dijous lliure.

Després vam jugar a l’ àbac i a sumar i repassar una mica les taules de multiplicar (del 0 al 12), restes sumes ... també vam fer coses de medi,  relacionàvem animals adults amb les seves cries ...

Desprès del pati tots vam anar a veure l’hort, vaig preguntar a un per un : - sabeu que es un hort ecològic ?

Quan  vam acabar els vaig dir que no s’explicaven amb claredat   i que faltava algun argument ,els vaig demanar que per el dimecres d’aquesta setmana em portessin informació. L’endemà quan vam arribar a la classe estava molt desendreçada com si algú  hagués entrat i ho hagués  remenat tot. No hi havia cap llibre!! Sort que tots els llibre estaven escanejats i els podíem veure per la pissarra digital.. aquestes coses van segui passant  Aquella setmana no vam fer res nomes una introducció mes aviat m’agrada començar lent i desprès anar mes ràpid tot el dia vam llegir de l’hort ecològic desprès de llegir tota l’ informació  vam anar cap a la sala d’ordinadors i amb grups de  quatre en quatre i varem  buscar imatges d’horts i fruits .   

El dilluns de la segona setmana ens vam trobar tota la classe regirada la vam arreglar amb el alumnes, i al cap d’una estona ja estava normal, però jo rebia notes on hi ficava :un llibre, gràcies i un dibuix d’un llibre content  desprès de rebre el primer missatge els hi vaig fer escriure un dictat que tenia les paraules : LLIBRE I GRACIES.  Ningú de la classe m’ho enviava, la lletra era diferent , qui era el misteriós lector ?

Allò no ho vaig dir, però lo dels llibres ho vaig comunica a la directora de l’escola, ella va dir que no passava res, que devia ser algun nen una mica trapella i res més  .Tot allò era un misteri, fins que un dia el  4 de maig quan  tornàvem de les colònies al delta del Llobregat  vam trobar uns llibres a l’escala uns al passadís i desprès més enllà, fins que d’anar-los seguint vam arribar a les golfes. Allà hi havia un nen ros  molt alt i prim li vam preguntar que hi feia allà me’l vaig endur a casa meva li vaig donar menjar i em va explicar que era un nen orfe,  jo li vaig preguntar com era que  feia això i estava amagat a l’escola. Ell em va explicar : Els meus pares van tenir un accident de cotxe i em vaig quedar tancat perquè aquell dia no em van venir a recollir a l’escola, i ara agafo els llibres de la meva classe i el menjar del menjador de l’escola a la nit i agafo llibres  perquè així passo els dies més divertits ...

Varem parlar amb els alumnes i els seus pares i vam decidir acollir-lo entre tots. Era un més de la classe,  cada dos dies anava en una casa diferent i tothom l’ajudava  . Van anar passant els dies i va arriba la festa de fi de curs i el nen que es deia Nil, li van deixar triar el joc del final, i va dir que farien globus en forma de llibres contens i inflats amb heli i donar-los als nens d’altres països . 

Ben aviat es van repartir la feina, les nenes van anar a encomanar els globus a una empresa del poble hi l’empresari els va dir que no els hi cobraria res,  en Carles , en Joel,el Marcel i el Joan inflarien els globus amb l’heli , la resta van anar a compra les bombones d’heli, però en Joan es va adormir dintre d’una cistella i la Irene, trapella com sempre, ho va veure i va lligar tots els globus a la cistella i va ser un embolic!!! En Joan, el dormilega, quan es va despertar es va espantar molt i des de l’aire cridava perquè el baixessin .Va ser la festa més divertida que havíem tingut. Des d’ aquell dia no va ser ni un dormilega ni un gandul i no s’adormia en lloc, al final en Nil va trobar una família per sempre a casa d’una dona jove que no tenia fills .

Va ser un curs fantàstic, amb unes anècdotes  que no oblidarè mai !!!!! Núria Gilibets

 

  EL SABATER I EL SEU AJUDANT

Hi ha un sabater que fa les sabates més boniques del poble,

El sabater es diu Lluís i té un amic que es diu Marc que l’ajuda en el taller.

En Marc i en Lluís es coneixen des de petits perquè els seus pares també treballaven junts en una sabateria.

En Lluís arregla les sabates i en fa de noves, en Marc ven les sabates noves i porta les arreglades a casa del client. Quan arriba Nadal fan vacances, però quan tornen... tenen molta feina!!!

Un dia en Marc anava a portar unes sabates arreglades a casa d’un client, la carretera estava glaçada, la moto li va patinar i va caure.

Sort que uns homes el van veure i el van ajudar.

Al cap d’una estona... va arribar a la botiga i en Lluís li va dir:

 – Vés a portar aquestes sabates arreglades als afores de la ciutat.

En Marc digué:

 – D’acord, però tardaré una hora i mitja.

En Lluís li digué:

–     Per què tanta estona?

En Marc respongué

– Perquè la carretera està glaçada.

En Lluís li digué:

– D’acord.

Al cap d’una estona... a la botiga entraren unes persones que volien arreglar i comprar unes sabates, en Lluís els hi digué que ara els ho faria i els clients hi van estar d’acord.

En Marc ja havia entregat les sabates, però de sobte... pam! un cotxe se li tirà al damunt, en Marc estava ferit i el del cotxe, mort. Corrents va trucar en Lluís. En Lluís li va dir que hi anava de seguida. En Lluís va acabar la sabata i va anar cap al carrer Pere Claret i el va veure estirat a la llitera de l’ambulància, va demanar a quin hospital anava i li van dir a l’Hospital General de Manresa.

Al cap d’una estona... en Lluís va arribar a l’hospital, va demanar pel seu amic, li van dir que estava a la planta 2 fent-se proves. A la primera radiografia surt que  té els braços i les cames trencades. A la segona surt que té el nas desviat.

Al cap d’una estona... li van enguixar les cames i els braços, van ficar una mica de bena el nas i li van donar una cadira de rodes elèctrica.

Van anar a la botiga i... encara hi havia les persones d’abans perquè encara volien les sabates noves abans de mitja hora.

En Marc va dir:

-       Quines sabates voleu?

-       Les liles, diu la nena.

El nen diu:

- Jo aquestes, les vermelles.

Se les emproven i els hi van bé. En Marc els diu que són 40 euros.

La dona dóna 50 euros i en Marc li torna deu euros .

Al cap de 4 mesos... tornen a l’Hospital General de Manresa.

Li treuen el guix, la bena i la cadira de rodes elèctrica.

Tornen cap a la botiga a treballar i tornen a ser feliços i menjant anissos. Carles Serena   

  CIÈNCIES

 Hi havia un científic, que es deia senyor Pep, en sabia molt de laboratoris i en tenia un de molt gran i allà feia moltes pocions i invents malèfics.

Al seu ajudant també li anava molt be la feina del laboratori. L’anomenaven senyor Calb perquè tenia molt poc cabell, i sempre se’n reien d’ell.

Al poble hi vivia gent molt estranya: homes amb 3 ulls, senyores que anaven despullades pel carrer, nens amb tres braços, nenes amb 4 orelles. En resum, tot al revés. Aquell lloc era un batibull i la gent estava sempre molt esverada.

Un dia, els científics, van decidir que havien de fer alguna cosa per posar-ho tot a lloc i perquè la gent no es rigués del sr. Calb. A més a més, sempre fracassaven els plans que preparaven i mai no els sortia res bé. Van pensar que farien una poció màgica per fer-los els seus esclaus però van acabar decidint que els transformarien en nadons i que el senyor Pep i el Calb serien els únics que serien grans i manarien al poble de la Vall.

El senyor Pep i els senyor Calb van anar al laboratori i van pensar i pensar estona i estona i al final van decidir que barrejarien oli,  una mica de sabó, vinagre, peus de rata, ungles de gat i orelles de porc. Un cop remenat ho van posar en una mena de tubs per cada habitant de la Vall. Quan van sortir al carrer, com que ja era una mica fosc, la gent era dins les cases, a vora el foc perquè feia molt fred. El senyor Calb li va dir al senyor Pep que tothom era dins casa seva i per això no podien donar la poció a la gent i el senyor Pep va tenir una idea:  tocar el timbre de la casa i quan sortís la gent que hi vivia dir que els portaven una preparat per no quedar-se mai calbs o bé, per recuperar cabell el qui ja l’havia perdut.

La primera porta que van trucar no ho van voler,  perquè ja sabien que eren els del laboratori i que els portaven un verí i els van tancar la porta als morros, però tots els altres sí que ho van agafar.

La senyora de la primera casa, va anar avisant tothom perquè no es refiava dels científics gens ni mica. En principi no s’ho creien, però davant la insistència de la dona van començar a creure-ho. Van decidir escarmentar-los.

Ho van posar tot en una ampolla molt bonica i els van dir que els donaven un dels vins més bons que s’havia fet en molt temps a la comarca. Els dos científics no van dubtar en veure’s de seguida aquell vi tan bo. Al moment es va produir un núvol molt gran i es van transformar en nadons. Però com que els habitants de la Vall havien barrejat molta aigua a la poció, l’efecte va durar només dos dies. Llavors els científics van tornar a ser normals i van demanar disculpes a tots els habitats de la Vall.

A partir d’allò, els científics només van fer pocions per arreglar problemes a la gent i també feien perfums. Tothom qui volia, podia entrar al laboratori i ajudar-los.

Tot el poble estava content i mai més es van riure del sr. Calb. Ara li deien sr. Tomeu, que era el seu nom de veritat.

I conte contat, aquest conte s’ha acabat. Berta Torra

EN PETIT JORDI FA GRANS DESCOBRIMENTS

En Jordi és un noi de cabells  rossos, moreno i d’ulls  verds. Aquest noiet és molt espavilat, fa grans descobriments, inventa grans objectes i investiga  grans continents del món.

 Un dia, en Doraemon li va preguntar si li podia fer els aparells per a la seva sèrie.

-       Petit Jordi, petit Jordi, em pots fer els aparells?

-       Sí, i tant!!

En Jordi es va estar una nit rumiant i rumiant,  pensant  quins aparells podia inventar per al seu gran amic Doraemon. A trenc d’alba, a en petit Jordi se li va acudir inventar la porta màgica, el rellotge avançador del temps i la llanterna de fer petits o grans les coses o objectes.

La porta màgica li servia per viatjar de casa a casa i per fer grans investigacions de molts llocs del món sense haver de gastar diners ni temps. El rellotge avançador li servia per avançar la classe de matemàtiques o per fer que arribin de pressa les vacances d’estiu i, per últim, amb la llanterna de fer grans o petites les coses, per exemple feia el seu  menjar preferit més gran i les verdures i el peix  més petites.

En Jordi aquests aparells els va fer amb molt de gust i es va estar molt de temps practicant  i inventant  els aparells perquè els volia fer de primera.

Al cap d’uns deu anys.

En Jordi, quan es va fer gran i va  acabar la carrera va ser un gran inventor, un gran descobridor i un gran investigador, creant un laboratori immens a Estats Units d’Amèrica del segle XXII.

 El seu  somni era, de gran, viatjar de punta a punta i descobrir moltes coses. Aquest somni es va complir i una de les coses que li van agradar més va ser l’Estàtua de la Llibertat. Aquesta  portava un llibre, on hi llegia el futur; una torxa per saber si els nens es portaven bé o no, i els que no es portaven be els tirava un llamp el cap; per últim, la corona, que era l’objecte més important,  tenia punxes molt afilades, de color verd i blau, era  molt gran i la feia servir perquè els lladres no robessin els diners de les cases d’aquella llunyana ciutat.

Al cap d’uns dos anys

Més tard, quan en Jordi era tot un home, tota aquesta aventura es va acabar i aquesta feina ja no la feia ningú, ell va ser l’únic home que va poder sobreviure amb aquesta feina i també va ser l’home més ben valorat del planeta amb el tema de la química i la física.

La seva família estava molt agraïda perquè era pobra i així  van poder sobreviure, però quan ell va morir tot això es va acabar.

Creieu que la seva família va poder sobreviure? Ares Ribera

 

L'AVENTURA DE LES FLORS

Hi havia una vegada un jardí màgic on només hi havia flors. En aquell jardí hi vivien tres flors: Tulipa,Margarida i Gira-sol, Tulipa sap resoldre els problemes, Margarida és molt insegura, Gira-sol és molt aventurera i les tres són molt amigues. També hi ha la reina, Pensament, que és molt protectora.

Un dia les tres estaven prenent el sol i van veure una herba corrent. La Gira-sol va dir:

-Per què deu córrer aquella herba? Jo li vull preguntar.

-D'acord! Anem amb tu -van dir la Tulipa i la Margarida.

La Gira-sol va i li pregunta:

-Per què corres, herba?

-Perquè aquell cavall se'm vol menjar -va dir tota esgotada. -I també m'he perdut del meu poblat o sigui que no tinc lloc on passar la nit, -va afegir tota trista.

-Vols anar al nostre poblat?- va preguntar la Gira-sol.

Llavors va venir la reina.

-No! No toleraré que una herba vagi al nostre poblat!- va cridar la reina tota enfadada.

I la reina va marxar.

La Gira-sol va sentir pena per ella, però de sobte se li va acudir una idea:

-Ja ho tinc! Podem ajudar-te a buscar el teu poblat!

-Quina bona idea has tingut!- va dir l'herba.

-Ah! Per cert, jo hem dic Gira-sol i elles són Tulipa i Margarida.

-Jo hem dic herba, és que nosaltres, al nostre poblat, no posem noms a les herbes i a les flors.

-Teniu herba i flors al mateix poblat?,-va dir la Tulipa estranyada.

-Sí, vosaltres no?- va preguntar l'herba.

-No - va afegir la Margarida.

-I com és el teu poblat?-va preguntar la Tulipa encuriosida.

-Doncs és molt bonic!- va contestar l'herba.

-Per què no anem a veure'l quan l'haguem trobat?- va preguntar la Gira-sol.

-No! De cap manera hi anirem, la deixarem en el seu poblat i marxarem,-va protestar la Margarida.

-Vinga, Margarida, si us plau, que ens ho passarem molt bé- van dir la Girasol i la Tulipa.

-D'acord!- va acceptar la Margarida amb poques ganes.

Se'n van anar sense que la reina ho sapigués.Van passar hores i hores i al final el van trobar.

-Allà, és allà!-va exclamar l'herba.

La Margarida estava una mica insegura del que estava fent.Quan van arribar al poblat de l'herba no s'ho podien creure: herbes i flors juntes sense barallar-se! Però a l'entrar al poblat van veure insectes, cuques que piquen i la Margarida va dir:

-No! No puc més amb aquestes bestioles!

-Vinga, Margarida, siguis una aventurera!- va dir la Gira-sol amb ganes.

-Sé perquè no et vols quedar aquí-va dir la Tulipa.

-Ah sí? I per què?-va demanar la Margarida no gaire segura del que deia la Tulipa.

-Doncs perquè et fan por les cuques,i en tinc una prova! Quan anàvem a casa de la meva àvia, veies una cuca i et desmaiaves!-va explicar la Tulipa.

I la Tulipa ho va encertar,perqué ja sabeu que la Tulipa sap resoldre els problemes!

I també va convèncer a la Margarida.Es van quedar perquè en aquell poblat si no comptaves les cuques que hi havia era molt bonic, com va dir l'herba. S'estava fent fosc i les tres flors havien de marxar.

-Bé, hem de marxar- va dir la Margarida tota trista.

-La reina deu estar preocupada-va afegir laTulipa.

-Però et prometo que et tornarem a visitar- va dir la Gira-sol.

-Us trobaré a falta- va dir, trista, l'herba.

I les tres flors van marxar al seu poblat, i quan van arribar la reina va dir:

-Gira-sol,Tulipa,Margarida! Com esteu? no us he trobat per enlloc i sé perqué.

-Ah sí?-va dir la Margarida com si algú li hagués dit el que havien fet.

-Sí, perqué volíeu acollir a aquella herba i jo no us vaig deixar. Em podreu perdonar?

-Sí, clar que sí! Disculpar-te és un gran pas- va dir la Tulipa.

I la reina i les tres flors van ser molt amigues,i també van córrer altres aventures que no oblidarien mai.  Aina Montraveta