El diari de la Jana
Hola, sóc la Jana,
una mestra.
Jo vaig arribar a
l’escola uns quants dies abans que el meus el alumnes. Vaig endreçar la classe,
hi havia 21 cadires i 11 taules; els nens estaven de dos en dos . Per a mi hi havia
una taula molt gran, les altres taules vaig col·locar-les en quatre files de cinc i al darrere una taula molt
gran. També hi havia dues pissarres, una de guix i una altra de digital, al
fons unes 15 caixes plenes de llibres que els vaig endreçar en cinc prestatges.
Oh! m’oblidava de
dir-vos-ho: jo faig classes a nens de
quart de primària, tinc11 nens i 9 nenes.
D’entre tots, destaquen: en Marcel, perquè és molt treballador; en Joel i el
Carles, per la seva bona relació amb els companys; en Joan, perquè és un gandul; la Irene, la trapella de
la classe; i la resta de nenes per ser unes xerrameques.
El primer dia els
vaig anar a buscar a la fila, en arribar a la classe ens vam presentar, vam fer
una ronda de noms i de coneixements entre nosaltres i a la segona hora vam jugar
a la pissarra digital. Els va agradar
molt (resulta que estrenàvem la pissarra el nostre curs, ningú més de l’escola
en tenia). Desprès els vaig explicar
els horaris de la setmana. A primera
hora de cada dia faríem matemàtiques, la segona de tots els dies faríem català,
desprès tres quarts d’hora de pati i:dilluns, anglès; dimarts, castellà;
dimecres, biblioteca, i dijous i divendres, plàstica. A les tardes, la primera
hora faríem medi, excepte el dijous que faríem informàtica. A la segona de la
tarda, dilluns i divendres religió; dimarts i dimecres, música i dijous lliure.
Després vam jugar a
l’ àbac i a sumar i repassar una mica les taules de multiplicar (del 0 al 12), restes
sumes ... també vam fer coses de medi,
relacionàvem animals adults amb les seves cries ...
Desprès del pati tots
vam anar a veure l’hort, vaig preguntar a un per un : - sabeu que es un hort
ecològic ?
Quan vam acabar els vaig dir que no s’explicaven
amb claredat i que faltava algun
argument ,els vaig demanar que per el dimecres d’aquesta setmana em portessin
informació. L’endemà quan vam arribar a la classe estava molt desendreçada com
si algú hagués entrat i ho hagués remenat tot. No hi havia cap llibre!! Sort
que tots els llibre estaven escanejats i els podíem veure per la pissarra
digital.. aquestes coses van segui passant
Aquella setmana no vam fer res nomes una introducció mes aviat m’agrada
començar lent i desprès anar mes ràpid tot el dia vam llegir de l’hort ecològic
desprès de llegir tota l’ informació vam
anar cap a la sala d’ordinadors i amb grups de
quatre en quatre i varem buscar
imatges d’horts i fruits .
El dilluns de la segona
setmana ens vam trobar tota la classe regirada la vam arreglar amb el alumnes,
i al cap d’una estona ja estava normal, però jo rebia notes on hi ficava :un
llibre, gràcies i un dibuix d’un llibre content
desprès de rebre el primer missatge els hi vaig fer escriure un
dictat que tenia les paraules : LLIBRE I GRACIES. Ningú de la classe m’ho enviava, la lletra
era diferent , qui era el misteriós lector ?
Allò no ho vaig dir,
però lo dels llibres ho vaig comunica a la directora de l’escola, ella va dir
que no passava res, que devia ser algun nen una mica trapella i res més .Tot allò era un misteri, fins que un dia
el 4 de maig quan tornàvem de les colònies al delta del
Llobregat vam trobar uns llibres a
l’escala uns al passadís i desprès més enllà, fins que d’anar-los seguint vam
arribar a les golfes. Allà hi havia un nen ros
molt alt i prim li vam preguntar que hi feia allà me’l vaig endur a casa
meva li vaig donar menjar i em va explicar que era un nen orfe, jo li vaig preguntar com era que feia això i estava amagat a l’escola. Ell em va
explicar : Els meus pares van tenir un accident de cotxe i em vaig quedar tancat
perquè aquell dia no em van venir a recollir a l’escola, i ara agafo els
llibres de la meva classe i el menjar del menjador de l’escola a la nit i agafo
llibres perquè així passo els dies més
divertits ...
Varem parlar amb els
alumnes i els seus pares i vam decidir acollir-lo entre tots. Era un més de la
classe, cada dos dies anava en una casa
diferent i tothom l’ajudava . Van anar
passant els dies i va arriba la festa de fi de curs i el nen que es deia Nil,
li van deixar triar el joc del final, i va dir que farien globus en forma de
llibres contens i inflats amb heli i donar-los als nens d’altres països .
Ben aviat es van
repartir la feina, les nenes van anar a encomanar els globus a una empresa del
poble hi l’empresari els va dir que no els hi cobraria res, en Carles , en Joel,el Marcel i el Joan inflarien
els globus amb l’heli , la resta van anar a compra les bombones d’heli, però en
Joan es va adormir dintre d’una cistella i la Irene, trapella com sempre, ho va
veure i va lligar tots els globus a la cistella i va ser un embolic!!! En Joan,
el dormilega, quan es va despertar es va espantar molt i des de l’aire cridava
perquè el baixessin .Va ser la festa més divertida que havíem tingut. Des d’
aquell dia no va ser ni un dormilega ni un gandul i no s’adormia en lloc, al
final en Nil va trobar una família per sempre a casa d’una dona jove que no
tenia fills .
Va ser un curs
fantàstic, amb unes anècdotes que no
oblidarè mai !!!!! Núria Gilibets
EL SABATER I EL SEU AJUDANT
Hi ha un sabater que fa les sabates més
boniques del poble,
El
sabater es diu Lluís i té un amic que es diu Marc que l’ajuda en el taller.
En
Marc i en Lluís es coneixen des de petits perquè els seus pares també
treballaven junts en una sabateria.
En
Lluís arregla les sabates i en fa de noves, en Marc ven les sabates noves i
porta les arreglades a casa del client. Quan arriba Nadal fan vacances, però
quan tornen... tenen molta feina!!!
Un
dia en Marc anava a portar unes sabates arreglades a casa d’un client, la
carretera estava glaçada, la moto li va patinar i va caure.
Sort
que uns homes el van veure i el van ajudar.
Al
cap d’una estona... va arribar a la botiga i en Lluís li va dir:
– Vés a portar aquestes sabates arreglades als
afores de la ciutat.
En
Marc digué:
– D’acord, però tardaré una hora i mitja.
En
Lluís li digué:
– Per
què tanta estona?
En
Marc respongué
–
Perquè la carretera està glaçada.
En
Lluís li digué:
–
D’acord.
Al
cap d’una estona... a la botiga entraren unes persones que volien arreglar i
comprar unes sabates, en Lluís els hi digué que ara els ho faria i els clients
hi van estar d’acord.
En
Marc ja havia entregat les sabates, però de sobte... pam! un cotxe se li tirà
al damunt, en Marc estava ferit i el del cotxe, mort. Corrents va trucar en
Lluís. En Lluís li va dir que hi anava de seguida. En Lluís va acabar la sabata
i va anar cap al carrer Pere Claret i el va veure estirat a la llitera de
l’ambulància, va demanar a quin hospital anava i li van dir a l’Hospital
General de Manresa.
Al
cap d’una estona... en Lluís va arribar a l’hospital, va demanar pel seu amic,
li van dir que estava a la planta 2 fent-se proves. A la primera radiografia
surt que té els braços i les cames
trencades. A la segona surt que té el nas desviat.
Al
cap d’una estona... li van enguixar les cames i els braços, van ficar una mica
de bena el nas i li van donar una cadira de rodes elèctrica.
Van
anar a la botiga i... encara hi havia les persones d’abans perquè encara volien
les sabates noves abans de mitja hora.
En
Marc va dir:
- Quines
sabates voleu?
- Les
liles, diu la nena.
El
nen diu:
-
Jo aquestes, les vermelles.
Se
les emproven i els hi van bé. En Marc els diu que són 40 euros.
La
dona dóna 50 euros i en Marc li torna deu euros .
Al
cap de 4 mesos... tornen a l’Hospital General de Manresa.
Li
treuen el guix, la bena i la cadira de rodes elèctrica.
Tornen
cap a la botiga a treballar i tornen a ser feliços i menjant anissos. Carles Serena
CIÈNCIES
Hi havia un científic, que es deia
senyor Pep, en sabia molt de laboratoris i en tenia un de molt gran i allà feia
moltes pocions i invents malèfics.
Al seu ajudant també li anava molt
be la feina del laboratori. L’anomenaven senyor Calb perquè tenia molt poc
cabell, i sempre se’n reien d’ell.
Al poble hi vivia gent molt estranya:
homes amb 3 ulls, senyores que anaven despullades pel carrer, nens amb tres
braços, nenes amb 4 orelles. En resum, tot al revés. Aquell lloc era un batibull
i la gent estava sempre molt esverada.
Un dia, els científics, van decidir
que havien de fer alguna cosa per posar-ho tot a lloc i perquè la gent no es
rigués del sr. Calb. A més a més, sempre fracassaven els plans que preparaven i
mai no els sortia res bé. Van pensar que farien una poció màgica per fer-los
els seus esclaus però van acabar decidint que els transformarien en nadons i
que el senyor Pep i el Calb serien els únics que serien grans i manarien al
poble de la Vall.
El senyor Pep i els senyor Calb van
anar al laboratori i van pensar i pensar estona i estona i al final van decidir
que barrejarien oli, una mica de sabó,
vinagre, peus de rata, ungles de gat i orelles de porc. Un cop remenat ho van
posar en una mena de tubs per cada habitant de la Vall. Quan van sortir al
carrer, com que ja era una mica fosc, la gent era dins les cases, a vora el foc
perquè feia molt fred. El senyor Calb li va dir al senyor Pep que tothom era
dins casa seva i per això no podien donar la poció a la gent i el senyor Pep va
tenir una idea: tocar el timbre de la
casa i quan sortís la gent que hi vivia dir que els portaven una preparat per
no quedar-se mai calbs o bé, per recuperar cabell el qui ja l’havia perdut.
La primera porta que van trucar no
ho van voler, perquè ja sabien que eren
els del laboratori i que els portaven un verí i els van tancar la porta als
morros, però tots els altres sí que ho van agafar.
La senyora de la primera casa, va
anar avisant tothom perquè no es refiava dels científics gens ni mica. En
principi no s’ho creien, però davant la insistència de la dona van començar a
creure-ho. Van decidir escarmentar-los.
Ho van posar tot en una ampolla molt
bonica i els van dir que els donaven un dels vins més bons que s’havia fet en molt
temps a la comarca. Els dos científics no van dubtar en veure’s de seguida
aquell vi tan bo. Al moment es va produir un núvol molt gran i es van
transformar en nadons. Però com que els habitants de la Vall havien barrejat
molta aigua a la poció, l’efecte va durar només dos dies. Llavors els
científics van tornar a ser normals i van demanar disculpes a tots els habitats
de la Vall.
A partir d’allò, els científics
només van fer pocions per arreglar problemes a la gent i també feien perfums.
Tothom qui volia, podia entrar al laboratori i ajudar-los.
Tot el poble estava content i mai
més es van riure del sr. Calb. Ara li deien sr. Tomeu, que era el seu nom de
veritat.
I conte contat, aquest conte s’ha
acabat. Berta Torra
EN PETIT JORDI FA GRANS DESCOBRIMENTS
En Jordi és un noi de cabells rossos, moreno i d’ulls verds. Aquest noiet és molt espavilat, fa grans
descobriments, inventa grans objectes i investiga grans continents del món.
Un dia, en Doraemon
li va preguntar si li podia fer els aparells per a la seva sèrie.
- Petit Jordi, petit Jordi, em pots fer els aparells?
- Sí, i tant!!
En Jordi es va estar una nit rumiant i rumiant, pensant quins aparells podia inventar per al seu gran
amic Doraemon. A trenc d’alba, a en petit Jordi se li va acudir inventar la
porta màgica, el rellotge avançador del temps i la llanterna de fer petits o
grans les coses o objectes.
La porta màgica li servia per viatjar de casa a casa i
per fer grans investigacions de molts llocs del món sense haver de gastar
diners ni temps. El rellotge avançador li servia per avançar la classe de
matemàtiques o per fer que arribin de pressa les vacances d’estiu i, per últim,
amb la llanterna de fer grans o petites les coses, per exemple feia el seu menjar preferit més gran i les verdures i el
peix més petites.
En Jordi aquests aparells els va fer amb molt de gust i
es va estar molt de temps practicant i
inventant els aparells perquè els volia
fer de primera.
Al cap d’uns deu anys.
En Jordi, quan es va fer gran i va acabar la carrera va ser un gran inventor, un
gran descobridor i un gran investigador, creant un laboratori immens a Estats
Units d’Amèrica del segle XXII.
El seu somni era, de gran, viatjar de punta a punta
i descobrir moltes coses. Aquest somni es va complir i una de les coses que li
van agradar més va ser l’Estàtua de la Llibertat. Aquesta portava un llibre, on hi llegia el futur; una
torxa per saber si els nens es portaven bé o no, i els que no es portaven be
els tirava un llamp el cap; per últim, la corona, que era l’objecte més
important, tenia punxes molt afilades,
de color verd i blau, era molt gran i la
feia servir perquè els lladres no robessin els diners de les cases d’aquella
llunyana ciutat.
Al cap d’uns dos anys
Més tard, quan en Jordi era tot un home, tota aquesta
aventura es va acabar i aquesta feina ja no la feia ningú, ell va ser l’únic
home que va poder sobreviure amb aquesta feina i també va ser l’home més ben
valorat del planeta amb el tema de la química i la física.
La seva família estava molt agraïda perquè era pobra i així
van poder sobreviure,
però quan ell va morir tot això es va acabar.
Creieu que la seva família va poder sobreviure? Ares Ribera
L'AVENTURA
DE LES FLORS
Hi havia una vegada un
jardí màgic on només hi havia flors. En aquell jardí hi vivien
tres flors: Tulipa,Margarida i Gira-sol, Tulipa sap resoldre els
problemes, Margarida és molt insegura, Gira-sol és molt aventurera
i les tres són molt amigues. També hi ha la reina, Pensament, que
és molt protectora.
Un dia les tres estaven
prenent el sol i van veure una herba corrent. La Gira-sol va dir:
-Per què deu córrer
aquella herba? Jo li vull preguntar.
-D'acord! Anem amb tu
-van dir la Tulipa i la Margarida.
La Gira-sol va i li
pregunta:
-Per què corres, herba?
-Perquè aquell cavall
se'm vol menjar -va dir tota esgotada. -I també m'he perdut del meu
poblat o sigui que no tinc lloc on passar la nit, -va afegir tota
trista.
-Vols anar al nostre
poblat?- va preguntar la Gira-sol.
Llavors va venir la
reina.
-No! No toleraré que una
herba vagi al nostre poblat!- va cridar la reina tota enfadada.
I la reina va marxar.
La Gira-sol va sentir
pena per ella, però de sobte se li va acudir una idea:
-Ja ho tinc! Podem
ajudar-te a buscar el teu poblat!
-Quina bona idea has
tingut!- va dir l'herba.
-Ah! Per cert, jo hem dic
Gira-sol i elles són Tulipa i Margarida.
-Jo hem dic herba, és
que nosaltres, al nostre poblat, no posem noms a les herbes i a les
flors.
-Teniu herba i flors al
mateix poblat?,-va dir la Tulipa estranyada.
-Sí, vosaltres no?- va
preguntar l'herba.
-No - va afegir la
Margarida.
-I com és el teu
poblat?-va preguntar la Tulipa encuriosida.
-Doncs és molt bonic!-
va contestar l'herba.
-Per què no anem a
veure'l quan l'haguem trobat?- va preguntar la Gira-sol.
-No! De cap manera hi
anirem, la deixarem en el seu poblat i marxarem,-va protestar la
Margarida.
-Vinga, Margarida, si us
plau, que ens ho passarem molt bé- van dir la Girasol i la Tulipa.
-D'acord!- va acceptar la
Margarida amb poques ganes.
Se'n van anar sense que
la reina ho sapigués.Van passar hores i hores i al final el van
trobar.
-Allà, és allà!-va
exclamar l'herba.
La Margarida estava una
mica insegura del que estava fent.Quan van arribar al poblat de
l'herba no s'ho podien creure: herbes i flors juntes sense
barallar-se! Però a l'entrar al poblat van veure insectes, cuques
que piquen i la Margarida va dir:
-No! No puc més amb
aquestes bestioles!
-Vinga, Margarida, siguis
una aventurera!- va dir la Gira-sol amb ganes.
-Sé perquè no et vols
quedar aquí-va dir la Tulipa.
-Ah sí? I per què?-va
demanar la Margarida no gaire segura del que deia la Tulipa.
-Doncs perquè et fan por
les cuques,i en tinc una prova! Quan anàvem a casa de la meva àvia,
veies una cuca i et desmaiaves!-va explicar la Tulipa.
I la Tulipa ho va
encertar,perqué ja sabeu que la Tulipa sap resoldre els problemes!
I també va convèncer a
la Margarida.Es van quedar perquè en aquell poblat si no comptaves
les cuques que hi havia era molt bonic, com va dir l'herba. S'estava
fent fosc i les tres flors havien de marxar.
-Bé, hem de marxar- va
dir la Margarida tota trista.
-La reina deu estar
preocupada-va afegir laTulipa.
-Però et prometo que et
tornarem a visitar- va dir la Gira-sol.
-Us trobaré a falta- va
dir, trista, l'herba.
I les tres flors van
marxar al seu poblat, i quan van arribar la reina va dir:
-Gira-sol,Tulipa,Margarida!
Com esteu? no us he trobat per enlloc i sé perqué.
-Ah sí?-va dir la
Margarida com si algú li hagués dit el que havien fet.
-Sí, perqué volíeu
acollir a aquella herba i jo no us vaig deixar. Em podreu perdonar?
-Sí, clar que sí!
Disculpar-te és un gran pas- va dir la Tulipa.
I la reina i les tres
flors van ser molt amigues,i també van córrer altres aventures que
no oblidarien mai. Aina Montraveta
